Festival Pluscamerimage

Aquest festival és el més gran i reconegut dedicat a l’art de la cinematografia i dels seus creadors, els cinematògrafs. PlusCamerimage contribueix al creixement del prestigi dels cinematògrafs. El format poc convencional del festival, que concedeix els seus premis segons els valors visuals, estètics i tècnics de la pel·lícula, ha resultat ser una alternativa per als festivals de cinema tradicionals. Com tots els invitats diuen PlusCamerimage és únic. El festival demostra ser un gran fòrum no solament per a la presentació de novetats a càmera i il·luminació, sinó també per al desenvolupament a nivell internacional, de la manera de fer cinema. PlusCamerimage ajuda a cineastes joves i integra la comunitat a aquells ja reconeguts, permetent que explorin noves àrees artístiques.

El nostre enviat especial, ens anirà informant des del festival a Bydgoszcz, Polònia, de totes les novetats, estrenes, seminaris, etc. Entre els invitats d’aquesta any estaran Ed. Lachman, Michael Seresin, John Seale, Roberto Shaeffer, Martin Ruhe i moltíssims més.

Dimarts 29 de Novembre de 2011

A punt d’agafar el vol direcció Poznan, Demà pel matí ja serem en una de les masterclass organitzades pel festival. La primera d’elles a càrrec de ROBERT SHAEFFER, (D.O.P de pel·lícules com a Finding Neverland, 007, Quantum of Solace, Monster’s Ball,, etc.) i OLIVER STAPLETON, (D.O.P de Les Normes de la casa de la sidra, Restauració, Un dia Inoblidable, Els estafadors, etc.). Estigueu atents i no us perdeu els pròxims post, plens de moltes sopresas interessants!

Dimecres 30 de Novembre de 2011

El nostre primer dia ha estat realment complet. Hem començat amb una masterclass impartida per Roberto] Shaeffer A.I.C i Oliver Stapleton B.S.C. El tema a tractar eren les eines adequades de rodatge, “Chosing the right tool for the job”. Roberto Shaeffer ens ha parlat sobre el procés de preproducció de l’última pel·lícula on ha treballat, The Paper Boy, dirigida per Lee Daniel i protagonitzada per Zac Efron, Nicole Kidman i John Cussak. Un per un, ens ha mostrat els referents que van acordar amb el director, com a French Connection, El Graduat, etc. El curiós és que ha insistit en què el look complet es refereix al look d’aquests films reproduïts per dvd’s de mala qualitat, com si fos un mal transfer. Així van decidir, al costat de Lee Daniels, rodar en S16mm per després inflar-lo a 35mm. Una altra de les eines que va utilitzar van ser les lents  anamòrfiques 1.3  de Hawk, “Anamorphic is an emotional thing for me, I love crisp and sharp lenses”. En aquest punt, i com en tot discurs sobre el suport en càmera, s’ha parlat de l’eterna disputa entre el fotoquímic i HD, cosa que continua preocupant a molts dels professionals del sector. Segons Oliver Stapleton, molt més veterà que Shaeffer, quan col·loques una càmera HD en set, sense haver preparat encara l’esquema de llums, tot l’equip mira pel monitor i diuen “It looks great!”, referint-se a que el HD ja té un look per si sol. D’altra banda, parlant del gra en els negres, Stapleton afirma: “What comes instead of graine? – A plastic and goffie bad information”. Stapleton ha portat imatges d’alguns dels seus rodatges per posar exemples a l’hora d’escollir l’eina ideal per a cada projecte. Remarca la idea de treballar el look amb el director sobre imatges, en la seva època no era tan fàcil fer proves de llum, però avui en dia tots disposem de dispositius per facilitar el diàleg amb el director.

Oliver Stapleton:

“All Tools, gopro, still cameras, iphone… Use them all appropriately for the right job”

Després d’aquesta intensa Masterclass, hem estat a l’estrena de “Blinding”, un documental dirigit per Steve Sanguedolce, amb un particular i curiós look, on  mescla diverses tècniques per acabar aconseguint un tipus d’imatge molt pictòrica. Aquestes tècniques, com rodar amb pel·lícula reversible de B/N, revelar-la de forma manual i pintar sobre el negatiu, mostren un resultat en què la imatge i el so van completament separats. El director buscava  aquesta sensació perquè la veu cobrés més protagonisme, la història dels protagonistes que han anat perdent la vista, per motius diversos al llarg de la seva vida.

Per acabar aquest dia, què millor que l’última pel·lícula de Kaurismäki. “Le Havre” ha estat una de les grans estrenes del festival. Una pel·lícula entranyable, plena d’humor i personatges vistosos, on la fotografia Timo Salminen no passa desapercebuda. Amb un auditori ple, la pel·lícula ha acabat entre grans ovacions.

I demà matí estigueu atents perquè tenim moltes sopresas més. Per ficar-vos la boca aigua, us diré que a primera hora assistirem al Workshop patrocinat per Arri i dirigit per Michael Seresin, D.O.P de pel·lícules com Fama, Les cendres d’Ángela, L’Expresso de Mitjanit, Harry Potter i el presoner d’Azkaban, etc.
No us en perdeu ni un dels post que penjarem a Twitter.

Dijous 1 de Desembre de 2011

El Workshops del que us vaig parlar ahir ha estat molt productiu. Per començar, Michael Seresin ha deixat que un estudiant il·luminés el set que estava preparat, un pasadís i un menjador on l’acting consistia en una noia que entra entusiasta al menjador i besa el seu xicot. La il·luminació ha estat molt encertada, sens dubte. Però, de fet, l’important del workshops era parlar sobre la creativitat de l’ull. No deixar que els tecnicismes superin el D.O.P i desenvolupar el gust estètic de la vista, d’il·luminar i col·locar la càmera. Michael Seresin afirma “[Don’t let the technics stuff get over you, find the balanç”. Hem de trobar l’equilibri perquè tal com ell diu, la millor càmera del món no et convertirá en el millo D.O.P del planeta.

A les 15:00 es presentava a competició oficial una pel·lícula polonesa anomenada “Rose“, dirigida per Wojciech Smarzowksi i fotografiada per Piotr Sobocinsky Jr., fill de D.O.P de Tres colors: Vermell de Kieslowsky. Un film ambientat en la II Guerra Mundial a Mazuria, una zona situada en els límits entre Polònia i Rússia on la violència i la desolació acabaran unint Rose i Tadeusz. Una pel·lícula molt dura en la realització i difícil per a l’espectador.

Després d’un breu descans, hem estat en les sales Multikino de Bydgoszcz per estar present en la projecció de “Attenberg“, un film grec dirigit per Athina Rachel Tsangari i fotografiat per Thimios Bakatakis (D.O.P de Canino). Un curiós film on la innocència d’una noia de 23 anys, Marina, ens sorprèn escena rere escena. L’humor dels petits moments mantenen el ritme de la pel·lícula.

Hem acabat el dia amb Vilmos Zigmond i Yuri Neyman. Presenten una nova escola de cinematografia a L.A al Març de l’any vinent, Global Cinema Institute. Una escola dirigida als professionals de la indústria on proposen un nou tipus d’estructura perquè el control del visual no escapi al D.O.P. Amb això, es refereixen a tot el que avui en dia significa el control de l’imatge en el cinema: els efectes digitals, les càmeres digitals, la visualització prèvia de chromas, els nous softwares com Maya que se’ns escapen del nostre coneixement. Segons Yuri Neyman, la idea va sorgir quan molts dels seus millors alumnes de l’escola de Budapest no trobaven feina després de tres anys perquè les noves tecnologies se’ls havien quedat desfasades, és per això pel que pretenen dedicar la major part de l’ensenyament a posar al dia als D.O.P que encara no han trobat el moment d’actualitzar-se. Començaran fent seminaris de caps de setmana tenint en compte la disponibilitat dels professionals. Si el preu és assequible, pot ser una oferta interessant per no deixar escapar.

Ens acomiadem per avui però demà més amb John Seale A.S.C (D.O.P de Rain Man, El Pacient Anglès, El club dels poetes morts, El talent de Mr. Ripley, etc.) i Haskell Wexler (Algú va volar sobre el niu del cucut, Qui tem Virginia Wolf?, El cas de Thomas Crown, En la calor de la nit, etc.).

Divendres 2 de Desembre de 2011

Ja arribem al final d’aquest festival, afligits per no haver arribat més aviat, però al mateix temps orgullosos d’haver estat aquí i haver aprofitat al màxim. En ser l’últim dia, es redueixen el nombre d’activitats, però no significa que siguin menys interessants.

Avui hem començat el dia amb la projecció del film presentat a competició oficial “Wuthering Height” (Cumbres Borrascoses) dirigida per Andrea Arnold, director de Fish Tank, i fotografiada per Robbie Ryan. Una pel·lícula amb un ritme molt lent però amb un look molt interessant. El treball de càmera i il·luminació mostren una sensibilitat molt determinada i atípica en films ambientats d’època, però que en aquest cas, fa que la història es faci més propera a l’espectador. La càmera en mà sempre fent seguiments molt a prop dels personatges, moments on la càmera perd focu, personatge i tota referència, són aquests petits detalls que ens acosten   les emocions que senten els protagonistes. Les localitzacions en exteriors resulten molt atractives i fotogèniques i captiven al públic. La fotografia acompanya al títol de la pel·lícula entot el seu significat: els exteriors dia estan replets de bruma, núvols, tempestes, boira, etc. Una pel·lícula que sens dubte crearà controvèrsia però que al nostre gust, val la pena de veure-la a la pantalla gran.

Tot seguit, hem estat amb John Seale A.S.C, qui ens ha parlat de la pel·lícula Witness (únic testimoni) rodada eal 1985, protagonitzada per Harrison Ford. Una història que es desenvolupa a l’entorn de la granja d’una família Amish. John Seale ha recalcat que era un film rodat amb baix pressupost i és clar, la gran pregunta és, que és per a John Seale un “low budget”? Doncs uns 20 milions de dòlars. Ens ha explicat curiositats del rodatge, els aspectes tècnics i algunes anècdotes molt divertides. Ens explica que als 80′ tot el món usava fum als sets, era la moda de l’època. La seva intenció en aquesta pel·lícula no era menys, però els actors van començar a tossir tot el temps i li  van demanar que deixés d’usar les màquines. Però és clar que no les necessitava.

Per acabar aquesta jornada, Haskell Wexler, ja veterà, ha entrat a la conference room ple d’energia i ens ha fet un gran speech de moralitat parlant sobre la nostra capacitat com a comunicadors per canviar el nostre entorn i d’aquesta manera, canviar una mica el món. Ens explicava que durant molt de temps va estar realitzant els spots de Mallboro, però un dia es va plantar, no li semblava bé vendre cigarrets sabent el  que provoquen. Així, ha incentivat un discurs prop d’aquest tema: del món, de la publicitat i del dilema que sorgeix quan la teva supervivència depèn d’aquest tipus de clients. Com ell diu, “We are storytellers and we need to usi it for good”. Ha remarcat “The important thing of Pluscamerimage is that brings people from all over the world for interact, see each others works and share the knowledge, but the most important thing is to question to ourselves who we are as a professional and as an artist”. Realment, quina millor manera d’acabar unes jornades dedicades al cinema que amb un cop de realitat com aquest.

Ha estat un plaer informar-vos de tot el que hem experimentat, però el millor que podeu fer és viure-ho per vosaltres mateixos. Esperem veure-us l’any vinent a

PlusCamerimage Festival. 

54b98fd07689f_o

eaf011b9dd54c267dbc2aed65e207a2e

4bf7abf7bc58984

Deja un comentario