En què consisteixen els tutorials de Tuttograu?
Els Tuttograu neixen de la necessitat de voler fer alguna cosa distinta. Amb Alfons Grau, Julio Gómez i Pablo Díez estàvem farts de veure senyors alemanys dient-te quin botó serveix per a què i que has de prémer per encendre, etc. Jo ja havia fet programes d’aprenentatge per a Panasonic i, en aquest sentit, tinc un background important. Aquests tutorials de Panasonic tenien un cert sentit de l’humor, varem agafar un presentador de tele conegut i ens dedicàvem a ensenyar a il·luminar la gent de forma molt senzilla. Va resultar que va tenir molt d’èxit i fins i tot es van traduir diversos idiomes. Quan ens varem reunir amb Alfons, finalment ens varem decidir pels videoblogs però introduint el sentit de l’humor. La idea és que no fossin gaire llargs, de 3 o 4 minuts on s’expliqui una mica d’interès, perquè les parts més tècniques les pots trobar a internet. L’objectiu és que amb nosaltres passis un moment d’entreteniment. La novetat d’enguany és fer-ho més pràctic, tenim un producte, t’ensenyem com va i a més a més et mostrem el resultat final. Els TuttoGrau es poden veure a tot arreu, Twitters, Facebook, WordPress, Vimeo, You Tube etc.
Amb quin aparell d’il·luminació et sents més còmode a l’hora de treballar?
Doncs ara acabo de fer dues pel·lícules seguides i m’estic enamorant dels LED. El concepte de LED per il·luminar em resulta molt còmode. aquestes pel·lícules eren de baix pressupost i realment són molt còmodes perquè el que significa baix pressupost es refereix no a la quantitat de material que pots portar, sinó a la quantitat de persones que necessites per muntar aquest material. Puc pagar portar un 12 kw però no als 3 elèctrics perquè el muntin. A més a més, aquestes dues últimes pel·lícules que vaig realitzar, les vaig fer amb càmeres molt sensibles, i vaig començar a il·luminar els exteriors amb LED, fent servir la llum base del carrer. M’hagués agradat reforçar els fons amb alguna cosa potent però no és greu, aleshores el que vaig fer va ser usar els LED per il·luminar les cares. El que m’agrada és que hi van amb bateria i m’estalvio el grup electrógen, cosa que també et limita per a exteriors nit, col·locant el grup lluny per so, tirant cable, el grupista, els elèctrics, i evidentment això per a les pel·lícules de baix pressupost és un inconvenient.
Avui en dia, amb quina càmera t’agrada més treballar i perquè?
Depèn del pressupost i del projecte, però bé… et puc dir les que no m’agraden. A dia d’avui, estic enamorat de la F3 de Sony amb gravador extern. Vaig començar a fer unes demos per a Sony, me la van deixar, vaig fer les proves i em va agradar molt fins el punt de fer dues pel·lícula seguides tenir diners per agafar qualsevol càmera però decidir-me per la F3. És una càmera molt lluminosa, és petita poc més d’un pam i molt còmoda. Això pel que fa a baix pressupost, parlant de més pressupost, a dia d’avui i sense haver provat les novetats, la F35 i l’Alexa m’agraden molt. Ara estic a punt de provar la F65 que pinta molt bé, i com post veure estic ovbiant el tema Red One.
Jajajajajjaja. Pel que fa a òptiques, Amb quin joc et quedes?
També depèn del producte, però si hagués d’escollir, em quedaria amb les òptiques anamòrfiques de Panavision de fa 30 anys, Les sèries on els flares blaus apareixen amb facilitat m’encanten, fins al punt que porto una setmana provant softwares de postpo per generar flares blaus. Estan molt aconseguits. A dia d’avui, i hem de ser realistes, perquè en aquest país Panavision surt molt car, les Ultraprime m’agraden molt, les Masterprime no m’acaben de convèncer, són molt netes, sempre acabo embrutant la imatge, i per fer-ho recorro a unes Cooke S.4, Ultraprime, i sobretot m’encanten els flares multicolors de les 2.1 antigues. M’agrada la imatge embrutada, anar amb òptiques antigues m’ajuda molt a aconseguir aquest look. De fet, totes les pel·lícules que he realitzat menys Negro Buenos Aires, he colat les lents Babies en algun pla. Són unes òptiques literalment de plàstic, amb muntura PL. Tenen una textura curiosa que no es pot aconseguir en postpo.
Quan prepares un projecte, Prefereixes treballar el look a càmera o en postpo?
Depèn de la càmera que s’usi. Depèn de la qualitat a la qual estiguis gravant et mereix més la pena fer-ho en rodatge o no. Per exemple, quan varem rodar Puigantic, varem agafar la teoria del mig camí desenvolupada per un D.O.P americà que es diu Sean Fairburn que diu que si utilitzes una càmera processada molt comprimida no podràs anar molt lluny en la correcció de color, amb la qual cosa l’ideal és anar a rodatge a mig camí, i sempre podràs anar fins al final del camí o tornar enrere en postproducció. Si hi anéssim amb una F900 o una càmera tipus Varicam, amb un processat de color justet, prefereixo fer-ho en càmera, pel que fa a generar textura de color o modificar la intensitat del chroma, però si és una càmera que va sobrada com l’Épic, et planteges fer-ho en postpo, però fins i tot així, en rodatge sempre has de saber el que faràs, evidentment el ràtio de contrast d’una llum sempre serà el que marca.
Quin aparell d’il·luminació especial t’agradaria provar?
L’altre dia a Zeferino vaig descobrir l’aparell que volia provar, el 24 kw Arri de Tungstè. He fet molts rodatges a alta velocitat i és clar, sempre directament amb 10kw i 20kw però una llum de 24 kw, crec que a qualsevol D.O.P el motivaria. També sóc molt fetitxe dels dedolights,, m’agraden molt, també amb els TuttoGrau, estem jugant molt amb ells,, és una llum meravellosa, però la tinc més a mà. Però un 24kw és increïble, i no solament per la potència sinó per la textura de llum que té aquest tipus de projector. Fa poc vaig estar treballant a Los Ángeles, en Sony Pictures, i vaig descobrir les llums de Mole Richardson antigues, amb aquest vidre que veus que té 40 anys. Amb el Gaffer amb el que treballava, enceníem un 10kw nou al costat d’un 10kw antic i el Mole més antic era preciós. M’agrada molt el tungstè, reconec que la llum de descàrrega m’agrada menys.
Explica’ns com va ser la teva primera experiència com a Director de Fotografia
1992, Jo vaig començar amb 14 anys en el món audiovisual en les teles locals, Amb la qual cosa les primera experiències com D.O.P van ser il·luminant sets d’informatius. Però jo ja sabia cap on volia anar. Les meves primeres experiències eren en una televisió local molt petitona amb dos quarsos, i vaig estar 5 anys així. Vaig començar amb informatius, després un programa de videoclips, i clar com que era l’únic que no volia realitzar, només volia il·luminar, em passaven tots els treballs de llum a mi. I d’allà varem començar a fer curtmetratges, amb un grup de gent que s’anomenaven Por la cara Produccions, on estaven Kiko Grau, actual realitzador de Metròpolis, Jorge Rodríguez, el muntador de la dues últimes pel·lícules que he fet, i amb el que porto treballant quasi 20 anys, i J.A. Bayona, director de El Orfanato. Entre els 4 fèiem curts amb una Video8 i amb els dos quarsos fèiem el que podíem., la veritat és que si ho miro ara van ser força desastrosos, però en aquell moment ens divertíem molt i varem aprendre molt.
Ja més seriosament, recordo treballar d’elèctric en una publi i, no donaré noms, però el D.O.P es va emborratxar tant a l’hora de dinar, que per la tarda em van demanar que continués jo. Aquesta va ser la primera experiència com a director de fotografia cobrant.
Quins són els teus referents i/o influències?
En uns màsters que vaig fer a E.U.A, vaig tenir la sort de conèixerJohn Toll, Director de fotografia de Legends of the Fall, Braveheart, Almost Famous, etc. No he conegut ningú a la meva vida que m’hagi impactat tant com ell. Als màsters, ens dedicàvem a recrear escenes de les seves pel·lícules, varem reproduir escenes de la boda a Braveheart, un parell d’escenes de Llegendes de Passió, La Prima Línia oja i clar ja no només és pel material que usàvem, més aviat per la filosofia que transmetia.
De tracte menys directe, podria dir Conrad L. Hall , D.O.P de Dos hombres y un Destino, American Beauty, Camino a la perdición, etc. D’espanyols per suposat Aguirresarobe. De directors, és curiós perquè cada vegada que he treballat a Hollywood i treballo amb la llum que faig normalment., tothom m’ha dit que 20 anys enrere jo hagués estat el D.O.P d’Adrian Lyne, continuo agafant molts referents de Flashdance, Nou setmanes i mitja, perquè m’agraden molt, l’última pel·lícula que he fet està plena d’homenatges a Nueve Semanas y Media.
Quines pel·lícules recomanaries els joves estudiants de fotografia per estudiar la llum?
D’entrada els diria que veiessin moltes pel·lícules, hi ha pelis que són obres mestres de la il·luminació però no m’interessen com a pel·lícules, analitza el que t’interessa i et motiva fotográficamente. Jo sóc d’una generació que va xuclar del cinema dels 80′. Per tant, moltes de les meves referències vénen d’aquest tipus de cinema. Oliver Stone m’interessa fotográficamente. Als joves estudiants els diria que comencin per l’inici, amb Greg Tolland, D.O.P de Citizen Kane, The Grapes of Wrath, Wuthering Heights que és quan va començar la fotografia com a art.
Banderes de retall?
Les odio, ho vaig aprendre amb John Toll. Toll té tendència a col·locar un 6 per una finestra, retallar de negre tot el llum que li sobra i pintar de crema tot el que vol que reflecteixi. Ja no només és a nivell de reserva de la llum, també afecta a la comoditat en el set. Una cosa és fer una natura morta on no hi ha actors i la precisió lluminosa és important, l’altra és muntar un bosc de ceferinos on l’actor gairebé no pot moure’s, aquí és quan tenim un problema, perquè si l’actor no està còmode, ja pot tenir una llum meravellosa que no farem res. La meva tendència és més cap als rebots, és molt personal, També m’agrada la llibertat que el director em demani paneos i no hagi de reconstruir el set. Intento donar-los la llibertat, si poden ser 180º de marge, els ho dono.